el cranc.

és fàcil caure en l'anonimat.
de totes maneres casi tots busqueu la forma d'evita-lo.
unint-me a vosaltres i seguint-vos, 
com una passa més sobre d'un cranc enterrat a la sorra de la riba d'una platja.
per por, segur, en sentir la fredor de la meva ombra,
em deixo portar per uns quants,
no masses.


més enllà i seguint-vos, he vist mirant enrere,
que l'aigua anava tornant al seu lloc la sorra que jo anava deformant.
convertint les nostres passes en un fil d'escuma entre el mar i la sorra. 

hi quedava un rastre gelatinós i transparent en forma de gota.

però no era aigua.
no sé si vull saber el què era. 


i us segueixo i em conveceu, fins i tot, de que l'aigua mulla.
bé, no m'havia plantejat que tal líquid pogués humitejar tant els meus cabells.
i que le fet de que tapar-me amb unes teles pogués evitar que 
el vent xoqués directament contra la meva pell.
em prometeu les pedres, les algues i les fustes d'antics vaixells enfonsats.


però per motius que encara no entenc, o que simplement no vull confessar,
he decidit seure.
esperant veure alguna cosa més meravellosa de les que ja hem vist.
i sense tenir la impressió de que m'hi estic fixant massa, 
els meus ulls van veient coses noves.
des d'una llauna robellada, que ja en comptes de tenir un to vermellós s'ha tornat taronja i negra, 
fins al soroll d'un peix que acaba de treure el cap i el vent tallat per els joncs del meu costat.


espero que em perdoneu i deixeu que em quedi,
si més no, un moment, una estona.
si us perdo, no us preocupeu que ja en sóc d'espavilada,
ja sabria on trobarvos.
sino... en fi, pot ser que l'únic que no vulgui és tornar!